Hi ha infants amb por de crear?

L’altre dia, tot navegant per Instagram, ens vàrem trobar amb una publicació de la Sylvia Rueda que ens va remoure per dins.

La publicació parlava d'aquest bloqueig que alguns infants experimenten davant de propostes lliures de creació artística. Ja sabeu: quan se’ls convida a crear amb pintura, pasta de modelar, retalls o qualsevol altre material, sense instruccions ni guies. La Sylvia ho anomenava aquesta bloqueig "por a crear”,  una por que pot manifestar-se com una dificultat per començar, en desmotivació, o fins i tot en voler evitar completament l’activitat.

Aquesta por a crear en infants no és un fenomen nou, però sí molt present. La Sylvia reflexionava sobre com, avui dia, molts infants estan acostumats a propostes dirigides, estructurades i amb poc marge per a la creativitat. A més, mencionava una cosa molt interessant: la pressió del judici extern —especialment de l’adult— que fa que molts infants es preocupin per si una cosa està ben o mal feta, abans fins i tot d’escoltar la seva veu creativa interior.

A Jugaia hem parlat moltes vegades sobre això, defensant la importància del procés creatiu davant del resultat. Per això, us recomanem moltíssim seguir la Sylvia a les seves xarxes si voleu aprofundir més en aquest tema. De fet, al nostre blog tenim una publicació titulada "L’art de procés", escrita precisament per ella.

QUAN L’EVA ANAVA A L’ESCOLA…

Aquesta publicació que mencionem ens va afectar especialment perquè l’Eva (codirectora de Jugaia) es va sentir molt identificada amb aquesta sensació de limitació Durant la seva etapa escolar, recorda propostes artístiques mecàniques, rígides, que d’alguna manera van limitar la seva capacitat d’expressió i li van fer perdre l’interès per una cosa que, en realitat, li apassionava.

Tot i que ha passat una mica de temps des de llavors, continuem preguntant-nos si això segueix passant avui dia a les escoles. A jutjar pel que observa la Sylvia als seus tallers, la resposta sembla que és sí. Sabem que moltes escoles tenen dificultats materials, però també creiem que, de vegades, canviar la mirada no depèn tant dels recursos com de les intencions. No ho creieu?

ESTRATÈGIES PER ACOMPANYAR INFANTS AMB POR A CREAR

Després de llegir la publicació, vam trucar la Sylvia per demanar-li permís per parlar sobre el tema al nostre blog i compartir algunes reflexions conjuntes.

Una de les coses que més ens va cridar l’atenció va ser la seva experiència a l’aula: com, canviant la manera de mirar i acompanyar, passen coses meravelloses a les classes d’educació artística. Per exemple, ella destaca la importància d’ensenyar a observar. L’observació de l’entorn activa la nostra percepció, desperta l’emoció i, amb això, inicia el camí cap a la creació. Tot i això, en molt pocs espais es dedica temps a observar abans de crear. No us sembla curiós?

També vam parlar del poder del llenguatge. Moltes vegades, sense adonar-nos-en, els adults transmetem aquesta pressió del judici als infants, amb frases com “que bonic” o “que ben fet”, en lloc de posar el focus en com ha estat el procés creatiu. En lloc de valorar el resultat, per què no connectar amb la vivència?

Tot i que no vam arribar a parlar de tot, volem destacar també altres idees clau que compartia la Sylvia:

• Dotar de temps, espais i materials adequats per a la creació lliure, tant a casa com a l’escola.

• Donar als nens i nenes la llibertat de prendre decisions sobre les seves pròpies creacions.

REFLEXIÓ FINAL: QUÈ PASSA AMB ELS INFANTS ALS QUI NO ELS AGRADA LA PLÀSTICA?

L’educació artística, com qualsevol altre àmbit educatiu, té un profund component emocional. Per sort, cada vegada es té més en compte, però encara queda camí per recórrer.

En concret, en el cas dels infants als qui no els agrada la plàstica, pot ser que al darrere hi hagi una por: la por a crear, al judici, a no “fer-ho bé”. Per això, és urgent canviar la mirada, valorar el procés per sobre del resultat, i crear contextos de confiança, on cada nen o nena pugui retrobar-se amb la seva creativitat des de la seguretat i el joc.

Perquè potser avui no volen pintar. Però si els donem l’espai, el temps i la llibertat necessaris, potser demà sí.

I segur que les dones i els homes de demà ens ho agrairan.